divendres, 13 de febrer de 2015

Tot el món parla de nosaltres, les dones kurdes




La mirada d'aquestes dones se centra en les profunditats de la distància. A fi d'apropar el futur, estaven tan impacients que no deixaven un sol pont enrere.

Tot el món parla de nosaltres, les dones kurdes. Ja és comú trobar notícies sobre les dones combatents a revistes, periòdics i agències. Se sorprenen per aquestes dones que lluiten contra homes que volen pintar de negre els colors de l'Orient Mitjà, i es pregunten d'on trauen la seua valentia, com poden riure amb tanta sinceritat. I jo em pregunte sobre ells.

Estic sorpresa per la forma en què ens van veure tan tard, en què fins ara mai van saber de nosaltres. Em pregunte com van tardar tant a escoltar les veus de moltes dones valentes que van passar les fronteres del coratge, la fe, la paciència, l'esperança i la bellesa. No vull queixar-me massa. Potser les nostres eres simplement no coincideixen. Només tinc unes poques paraules a dir als qui només ara comencen a fixar-se en nosaltres, això és tot.

Hui la meitat de nosaltres ja no està.

Sense passat ni futur en el teu entorn, et sentiries un so, un emergir que es perd en els forats negres de l'univers. L'emoció i la bellesa de hui dia només pot mesurar-se per aquells que van ser capaços de portar-nos aquest dia i la seua capacitat d'anar més lluny, cap al futur. En el crit de Zilan (Zeynep Kinaci), que es va immolar el 1996; en l'alè de Besê, que es va tirar pel penya-segat en la insurrecció de Dersim en la dècada de 1930 dient "No m'atraparàs amb vida", i el de Beritan, que no va lliurar ni el seu cos ni la seua arma a l'enemic quan es va tirar de la muntanya eL 1992. És la raó per la qual la combatent de les YPJ [Unitats de Protecció de la Dona, milícia voluntària del Kurdistan] Arin Mirkan va fer bufar un vent de muntanya a través d'una ciutat del desert en detonar-se a si mateixa en lloc de rendir-se a l'ISIS, i, d'aquesta manera, cobrir els seus camarades que es retiraven a Kobanê aquest mes d'octubre.

Són els cors de les dones yazidites, que prenen les armes contra homes de la bandera negra; és la nostàlgia de Binevs Agal, una dona yazidita [antiga religió preislàmica monoteista de Mesopotàmia], que es va unir a la guerrilla a Alemanya en la dècada de 1980 i va creuar continents per a tornar al seu país. Són les paraules d'Ayse Efendi, co-president de l'assemblea popular de Kobanê: “Vaig a morir en la meua pàtria”; s'amaga la fúria rebel de Zarife, que va lluitar en la insurrecció de Dersim.

En el somriure de la miliciana de les YPJ que posa amb el seu fill mentre porta un rifle; és l'esperança de Meryem Colak, un psicòloga que va triar lluitar a les muntanyes i que sovint va compartir amb nosaltres l'anhel per la filla que havia deixat arrere.

És Deniz Firat, periodista de Firat News assassinada per l'ISIS a Makhmur a l'agost buscant la veritat; és Gurbetelli Ersöz, periodista i guerrillera lluitadora que va morir durant els enfrontaments el 1997. Sema Yüce (Serhildan), que es va botar foc en senyal de protesta a una presó turca el 1992; són els secrets que el foc va murmurar a Leyla Wali Hussein (Viyan Soran), que s'auto-immolà el 2006 per a cridar l'atenció sobre la situació d'Abdullah Öcalan.

Els que hui s'estranyen de per què aniria a les muntanyes la “xiqueta amb el mocador roig”, una xica turca desil·lusionada de l'Estat després de les protestes a Gezi-Park, haurien tingut la resposta si hagueren conegut quelcom sobre Ekin Cerén Dogruak (Amara), una dona revolucionària turca del PKK i que la seua làpida diu “la xica de la mar que es va enamorar de les muntanyes”, i sobre Hüsne Akgül (Mizgin), una guerrillera turca del PKK que va morir el 1995. Els sorpresos de per què nord-americans i canadencs s'unien a les YPG són aquells que no coneixen Andrea Wolf, una internacionalista alemanya en el PKK, que va ser assassinada el 1998. Els seus ossos van ser llançats a una fossa comuna perquè la seua memòria no podia ser tolerada per l'Estat.

El nostre calendari no va córrer paral·lel al calendari del món. La mirada d'aquestes dones es va centrar en les profunditats de la distància; els seus passos eren ràpids. A fi d'apropar el futur, estaven tan impacients que no deixaven un sol pont arrere. Aquestes raons ens van mantindre al marge de les realitats del món.

Ara és el moment de coordinar els calendaris, de sincronitzar els rellotges. És hora d'explicar les històries de vida d'aquestes dones que es balancejaven entre el somni i la realitat, els seus moments feliços que sonen a contes de fades, les formes en què la pèrdua ha demostrat ser la nostra mestra més notòria en la cerca de la veritat. Ara és el moment perfecte per a confiar-los el que jo era capaç de portar des del passat fins al dia de hui. Per a unir-se al calendari del món, vaig a unir el nostre passat amb el present. Que el meu passat siga el teu present.

Sóc a la tardor de 1997. Un dia en el qual els peus cansats d'aquesta tracten d'arrossegar-nos cap a l'hivern. Un dia en què el dolor per no conquistar Haftanin pesa en els nostres cors. M'assabente del martiri de Zinarîn després de mesos. Seguisc sent vulnerable al dolor de perdre-la. Com done voltes amb ràbia desencadenada, Meryem Colak llig en la meua cara com bull la meua ànima de dolor. Com vaig deixar de parlar amb tothom sobre la mort de Zinarîn, pregunta “Estàs enutjada?” i respon ella mateixa: “No t'enutges en nosaltres, enojate amb l'enemic”.

Des d'eixe dia, la meua immunitat a la pèrdua va augmentar. Uns mesos més tard m'assabente que Meryem Colak, quan es dirigia cap a Metina per a eixir del camp de batalla amb un grup de dones, va ser assassinada per un tanc en una emboscada. M'assabente pels testimonis que va usar el seu últim alè no per a enviar una salutació a la seua filla, sinó a encomanar als seus companys la seua arma, cartutxera i llibre de codis.

És 1999. Estic a les muntanyes de Zagros, que no van permetre el pas de l'exèrcit d'Alexandre, però on la guerrilla va aconseguir obrir-se camí. Estem a mig camí d'un llarg viatge que duraria un mes. Amb mi està Sorxwîn (Özgür Kaya), de 22 anys. La nostra Sorxwîn, que li permet a les condicions de la muntanya governar sobre el seu cos, però que no permetrà que el cor del seu fill siga sotmès a les lleis de la guerra.

Una comandant, un companya, una dona i una xiqueta. Cadascuna de les seues identitats li afig una bellesa diferent. La millor part d'eixe llarg i ardu viatge d'un mes, va ser ella ens animant-nos a seguir marxant. Per descomptat, va ser aquesta xiqueta anomenada Sorxwîn qui va inventar els jocs infantils que ens van donar força. Amb riure maliciós, va dir: “Això no és res. Puc portar un BKC amb 400 bales en l'esquena, així que pujaré aquest pujol en quatre hores sense cap descans”.

Aquestes dones no podien acompassar-se al nostre temps, perquè corrien cap al foc com a papallones. Però han estat vivint durant tres generacions. Tres generacions creixen amb les seues històries, porten els seus noms, escolten les cançons ardents dedicades a elles.

Arrepleguen els rifles que aquestes dones van deixar arrere i capturen Shengal, Kobanê, Boten, Serhat. Vénen a portar llum al món que els homes de la bandera negra volen enfosquir. I els seus noms són Zinarîn, Beritan, Zilan, Meryem, Sorxwîn, Arjin, Amara, Viyan, Sara…


Autora: Zilan Diyar, combatent guerrillera kurda

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada