divendres, 26 de desembre de 2014

Impressions de Rojava: un reportatge de la revolució


Ací deixem la traducció al català de l'article “Impressions of Rojava: a report from the revolution” escrit per Janet Biehl i publicat el 16 de desembre a Roar Magazine. Demanem disculpes pels possibles errors de traducció que puga haver-hi.




A principis de desembre, una delegació internacional va visitar el cantó Cezire de Rojava, on van aprendre sobre la revolució que s'hi està produint, la cooperació i la tolerància.

De l'1 al 9 de desembre vaig tindre el privilegi de visitar Rojava com a part d'una delegació d'acadèmics d'Àustria, Alemanya, Noruega, Turquia, el Regne Unit i els EUA. Ens reunírem a Erbil, l'Iraq, el 29 de novembre i dedicàrem el dia següent a aprendre sobre el petro-estat (nota: un petro-estat és aquell estat que la obté la seua riquesa de la venda de petroli) conegut com el Govern Regional Kurd (KRG), amb les seues polítiques del petroli, polítiques de suport, partits enfrontats (KDP i PUK), i aparents aspiracions per emular Dubai. Prompte vam tindre prou i el dilluns al matí vam ser rellevats per a anar al Tigris, on vam creuar la frontera a Síria i vam entrar a Rojava, la regió autònoma de majoria kurda al nord de Síria.

El canal del riu Tigris era estret, però la societat que ens hi trobàrem a l'altra riba no podria ser més diferent a la del KRG: l'esperit d'una revolució social i política estava en l'aire. Quan vam desembarcar, vam ser rebuts pels Asayis, o les forces de seguretat de civils de la revolució. Els Asayis rebutgen la qualificació de policia, ja que la policia serveix a l'Estat, mentre que ells serveixen a la societat.

Durant els següents 9 dies, vam explorar l'autogovern revolucionari de Rojava en un estat d'immersió total al passat (no teníem accés a internet per a distraure'ns). Els dos organitzadors de la nostra delegació –Dilar Dirik (una estudiant PhD de la Universitat de Cambridge) i Devriş Çimen (cap de Civaka Azad, Centre d'Informació Pública a Alemanya)– ens van portar en una visita intensiva a les institucions revolucionàries.

Rojava consisteix en tres cantons geogràficament no contigus; nosaltres veuríem només el de més a l'est, Cezire (o Jazira), a causa de la contínua guerra amb l'Estat Islàmic, que ataca a l'oest, especialment en Kobane. Però per tot arreu vam ser benvinguts calorosament.

La Tercera Via de Rojava

Al principi, el viceministre d'Afers Exteriors, Amine Ossi, ens va introduir a la història de la revolució. El règim Baatista sirià, un sistema de govern de partit únic, havia insistit per molt temps que tots els sirians eren àrabs i va intentar "arabitzar" els quatre milions de kurds del país. Van aconseguir-ho oprimint la seua identitat i llevant-los la seua ciutadania, a la qual cosa s'oposaren.

Després que els grups de l'oposició de Tunísia i Egipte crearen insurreccions durant la Primavera Àrab de 2011, els rebels Sirians també es van alçar, iniciant una guerra civil. En l'estiu de 2012, l'autoritat del règim va col·lapsar en Rojava, on els kurds van tenir pocs problemes en convenver als funcionaris perquè s'anaren sense violència.

Els "rojavarians" (els diré així perquè encara que la majoria són kurds, també hi ha àrabs, assiris, txetxens i uns altres) es van enfrontar a la decisió d'ajuntar-se o amb el règim que els havia perseguit, o amb els grups de l'oposició (en la seua majoria militants islàmics).

Els kurds de Rojava, sent relativament seculars, es van oposar a tots dos bàndols i van decidir, d'una altra banda, embarcar-se en una Tercera Via basada en les idees d'Abdullah Öcalan, el líder kurd pres que va reformular la qüestió kurda, la naturalesa de la revolució i una alternativa a la modernitat de l'estat-nació i el capitalisme.

Inicialment, sota el seu lideratge, els kurds havien lluitat per l'estat, però fa algunes dècades, de nou sota el seu lideratge, el seu objectiu va començar a canviar: ara rebutgen l'estat com a font d'opressió i en el seu lloc lluiten per l'autogovern, per la democràcia popular. Dibuixat eclècticament de fonts de la història, filosofia, política i antropologia, Öcalan va proposar el "Confederalisme Democràtic" com a nom per al programa general de democràcia de baix a dalt, igualtat de gènere, ecologia, i economia cooperativa. La implementació d'aqueixos principis en institucions no només d'autogovern democràtic, sinó també d'economia, educació, salut i gènere, es diu Autonomia Democràtica.

Una revolució de les dones

Sota la Tercera Via, els tres cantons de Rojava van declarar l'Autonomia Democràtica i formalment la van establir en un "contracte social" (el terme no-estatista usat en lloc d'utilitzar el de "constitució"). Sota aqueix programa, van crear un sistema d'autogovern popular, basat en assemblees de comunes de barri (que comprenen diversos centenars de llars cadascuna), a la qual qualsevol persona hi pot assistir. En elles, s'excerceix el poder de baix a dalt a través dels diputats electes als nivells de ciutat i de cantó.

Quan nostra delegació va visitar un barri de Qamishlo (Qamishlo és la ciutat més gran del cantó de Cezire), vam presenciar l'assemblea d'un consell de gent local, on s'hi estaven discutint l'electricitat i temes relacionats amb les dones, la resolució de conflictes i les famílies de màrtirs. Dones i homes estaven asseguts i participaven junts. En una altra part de Qamishlo, vam ser testimonis d'una assemblea de dones que discutien problemes particulars del seu gènere.

El gènere és d'especial importància en aquest projecte de l'emancipació humana. Prompte ens vam adonar que la Revolució de Rojava és una revolució de les dones fonamentalment. Aquesta part del món és tradicionalment llar de l'opressió patriarcal extrema: nàixer dona és estar en risc d'abús violent, matrimoni infantil, crims d'honor, poligàmia, i més.

Però hui dia, les dones de Rojava s'han desfet d'aquesta tradició i participen en tota la vida pública: a tots els nivells de la política i la societat. El lideratge institucional consisteix no només en un lloc, sinó en dos; un funcionari home i una funcionària dona -en honor de la igualtat de gènere i per a evitar que el poder es concentre a les mans d'una sola persona-.

Les representants de Yekitiya Star, l'organització paraigua dels grups de dones, van explicar que les dones són essencials per a la democràcia -fins i tot, defineixen allò antagònic a la llibertat de la dona no com a patriarcat, sorprenentment, sinó com a Estat-nació i modernitat capitalista. La revolució de les dones té com a objectiu alliberar tothom. Les dones són a aquesta revolució el que el proletariat era per a les revolucions marxistes-leninistes del passat segle. Ha transformat profundament no només l'estatus de les dones, sinó tots els aspectes de la societat.

Fins i tot, els aspectes tradicionals de dominació masculina de la societat, com l'exèrcit, han sigut profundament transformats. A les Unitats de Protecció del Poble (YPG), se'ls han unit les YPJ –o Unitats de Protecció de Dones–. Les imatges de les últimes són mundialment famoses hui dia. Juntes, les YPG i les YPJ estan defensant la societat contra les forces yihadistes de l'Estat Islàmic i Al-Nusra amb kalashnikovs i, potser igualment formidable, un gran compromís intel·lectual i emocional. No només amb la supervivència de la seua comunitat, sinó també amb les seues idees polítiques i aspiracions.

Quan vam visitar una assemblea de les YPJ, ens van dir que l'educació de les lluitadores no només consisteix a entrenar-se en assumptes pràctics com les armes, sinó que també s'entrenen en Autonomia Democràtica. "Lluitem per les nostres idees", recordaven a cada moment. Dues de les dones que vam conèixer havien sigut ferides en la batalla. Una estava asseguda amb una borsa de sèrum i l'altra amb una crossa de metall. Ambdues mostraven signes de dolor però tenien l'enteresa i l'autodisciplina per a participar en la sessió.


Cooperació i educació

Els rojavarians lluiten per la supervivència de la seua comunitat, però, per damunt de tot, com ens van dir les YPJ, per les seues idees. Fins i tot consideren l'aplicació amb èxit de la democràcia per damunt de l'ètnia. El seu acord social afirma la inclusió de les minories ètniques (àrabs, txetxens i assiris) i religioses (musulmans, cristians i yezidis) i l'Autonomia Democràtica en pràctica sembla que es desviu per a incloure-les sense imposar-se als altres contra la seua voluntat, i deixant la porta oberta a tots.

Quan nostra delegació li va demanar a un grup d'assiris que ens explicaren les seues crítiques a l'Autonomia Democràtica, ens van dir que no en tenien. En nou dies a Rojava no vam poder trobar problemes per molt que els hi buscàrem, i els nostres interlocutors van admetre francament que Rojava poques vegades és criticada. Pel que vaig poder veure, Rojava com a mínim aspira a ser un model de tolerància i pluralisme a una part del món que ha presenciat massa el fanatisme i la repressió. I si té èxit en qualsevol mesura, mereix reconeixement.

El model econòmic de Rojava "és el mateix que el seu model polític". Un assessor econòmic a Derik ens va dir: crear una "economia de comunitat", construint cooperatives en tots els sectors i educant la gent en la idea. L'assessor va expressar amb satisfacció que encara que el 70% dels recursos de Rojava ha d'anar a l'esforç bèl·lic, a l'economia encara li dóna per a satisfer les necessitats bàsiques de tots.

Lluiten per l'autosuficiència, encara que no els queda un altre remei: el fet crucial és que Rojava viu sota un embargament. No pot ni exportar ni importar res del seu veí més pròxim al nord, Turquia, al qual li agradaria veure desaparèixer tot el projecte kurd.


Fins i tot, el KRG, sota el control dels seus parents ètnics però econòmicament en deute amb Turquia, observa l'embargament, encara que està fluint més comerç a través de la frontera KRG-Rojava arran dels esdeveniments polítics. No obstant, el país encara té falta de recursos. Això no frustra el seu esperit: "Si només hi ha pa, tots en tindrem una part", ens diu l'assessor.

Vam visitar una acadèmia d'economia i algunes cooperatives econòmiques: una cooperativa de costura a Derik, que fa uniformes per a les forces de defensa; una cooperativa-hivernacle, que planta cogombres i tomaques, i una cooperativa de làctics a Rimelan, on un nou porxo estava en construcció.

Les zones kurdes són les parts més fèrtils de Síria, la llar del seu abundant subministrament de blat, però el règim Baatista es va abstindre deliberadament d'industrialitzar la zona, una font de matèries primeres. Per tant, es conreava blat però no podia ser mòlt en farina. Vam visitar un molí de nova construcció des que hi esclatà la revolució, improvisat amb materials locals. Ara proporciona farina per a fabricar el pa que es consumeix a Cezire. Els residents obtenen tres pans al dia.

Similarment, Cezire ha estat la major font de petroli de Síria, amb alguns milers de plataformes petrolíferes (la majoria a la zona de Rimenlan). Però el règim Baatista es va assegurar que Rojava no tinguera refineries i va forçar que el petroli es transportara a refineries d'unes altres parts de Síria. Des de la revolució, els rojavarians han improvisat dues noves refineries d'oli, les quals s'usen principalment per a proporcionar dièsel per als generadors que alimenten el cantó. La indústria d'oli local, si es pot dir així, en produeix prou per a les necessitats locals, gens més.

Una revolució FTM (fes-ho tu mateix)

El nivell d'improvisació va ser sorprenent a tot el cantó. Quant més viatjàvem per Rojava, més ens meravellàvem de la naturalesa "fes-ho-tu-mateix" de la revolució; la seua confiança en l'enginy local i els escassos materials a mà. Però no va ser fins que vam visitar diverses acadèmies –l'Acadèmia de Dones de Rimelan i l'Acadèmia Mesopotàmica a Qamishlo– que ens feren adonar-nos que són essencials per al sistema en conjunt.

El sistema d'educació en Rojava és no-tradicional, rebutjant les idees de jerarquia, poder i hegemonia. En comptes de seguir la jerarquia professor-estudiant, els estudiants s'ensenyen uns a uns altres i aprenen de les experiències dels altres. Els estudiants aprenen el que és útil, en qüestions pràctiques; “cercar el significat”, com ens van dir, en qüestions intel·lectuals. No memoritzen; aprenen a pensar per ells mateixos i a prendre decisions, per a convertir-se en els amos de les seues pròpies vides. Aprenen a empoderarse i a participar en l'Autonomia Democràtica.

Les imatges d'Abdullah Öcalan estan pertot arreu, la qual cosa a ulls occidentals podria suggerir alguna cosa orwelliana: adoctrinament, creença automàtica. Però interpretar aqueixes imatges d'aqueixa manera seria perdre's de la situació completament. "Ningú et donarà els teus drets", algú ens va citar Öcalan, "hauràs de lluitar per ells".

I per a dur a terme aqueixa lluita, els rojavarians saben que han d'educar-se a si mateixos i a la societat. Öcalan els va ensenyar el Confederalisme Democràtic com un conjunt de principis. El paper d'aquests ha sigut esbrinar com implementar-lo, en Autonomia Democràtica, i així apoderar-se ells mateixos.

Els kurds històricament han tingut pocs amics. Van ser ignorats pel Tractat de Lausanne, el qual va dividir l'Orient. Va intervindre després de la Primera Guerra Mundial. Durant la major part del segle passat, han patit com a minories a Turquia, Síria, Iran i l'Iraq. El seu llenguatge i cultura han sigut oprimits, les seues identitats negades, els seus drets humans revocats.

Estan al costat equivocat de l'OTAN, on Turquia té permís per a portar la veu cantant en la qüestió kurda. Ells han sigut durant molt temps els intrusos. Aqueixa experiència ha sigut brutal, a la qual hem d'implicar la tortura, l'exili i la guerra. Però també els ha donat força i la independència mental. Öcalan els va ensenyar com restablir les condicions de la seua existència d'una manera que els hi donara dignitat i respecte propi.

Aquesta revolució "fes-ho-tu-mateix" d'una població educada, està embargada pels seus veïns i se les apanya pels pèls. No obstant això, és un esforç que espenta la perspectiva humana cap endavant. Arran del segle XX, molta gent ha arribat a les pitjors conclusions sobre la naturalesa humana, però al segle XXI, els rojavarians estan establint un nou estàndard que demostre que els éssers humans són capaços. A un món que perd ràpidament l'esperança, ells il·luminen com un far.

Qualsevol amb una mica de fe en la humanitat, hauria de desitjar-li el millor als rojavarians i a la seua revolució, i haurien de fer el que pogueren per ajudar que triomfe. S'hauria d'exigir als seus governs que deixen de permetre que Turquia definisca una política internacional de rebot als kurds i a l'Autonomia Democràtica. Hauríem d'exigir la fi de l'embargament contra Rojava.

Els membres de la delegació en la qual hi vaig participar (encara que jo no siga una acadèmica), van fer bé el seu treball. Els simpatitzants amb la revolució, no obstant això, van fer preguntes desafiadores sobre la perspectiva de l'economia de Rojava, sobre com afrontar les ètnies i el nacionalisme, i més. Els rojavarians que vam conèixer, acostumats a enfrontar-se a preguntes difícils, van respondre amb cura i fins i tot convidaven a la crítica. Els lectors interessats a aprendre més sobre la Revolució de Rojava podran trobar interessants els pròxims escrits d'uns altres membres de la delegació: Welat (Oktay) Ai, Rebecca Cols, Antonia Davidovic, Eirik Eiglad, David Graeber, Thomas Jeffrey Miley, Johanna Riha, Nazan Üstündag, i Christian Zimmer. I pel que a mi respecta, tinc molt més a dir que el que aquest curt article permet. Planege escriure un treball més, un que incorpore els dibuixos que vaig fer durant el viatge.

* Janet Biehl és una escriptora independent, artista, i traductora que viu a Burlington Vt. Prèviament va editar “Murray Bookchin Reader” i és l'autora d'Ecology or Catastrophe: The Life of Murray Bookchin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada